Paraules assenyades d’un espanyol

No fa massa, algú tan important per a Espanya com Manuel Azaña podia
entendre el "problema català" des de les Espanyes. Potser, ara,
l’espanyolisme imperant ha tornat a les cavernes. El PP i els seus acòlits han creat un ambient de "guerra permanent" i de conflicte allà on no existia. La llengua els ha servit d’arma. Recordem les paraules d’Azaña.


Manuel AZAÑA (27 de març de 1930): “Yo concibo, pues, a España con una
Catalunya gobernada por las
instituciones que quiera darse mediante la manifestación libre de su
propia voluntad. Unión libre de iguales con el mismo rango, para así
vivir en paz dentro del mundo hispánico que nos es común y que no es
menospreciable. Y he de deciros también que si algún día dominase en
Catalunya otra voluntad y decidiera ella remar sola en su navío, sería
justo el permitirlo y nuestro deber consistiría en dejaros en paz, con
el menos perjuicio posible para unos y otros, y desearos buena suerte,
hasta que cicatrizada la herida pudiésemos establecer al menos
relaciones de buenos vecinos.”



1 comentari

Web del Grup de Recerca en Escriptures Subversives

http://www.uab.cat/grup-recerca/gres

Podeu trobar informació de les nostres activitats i dels propers actes:

– Valère Novarina

– Col·loqui Internacional Antonin Artaud



Comentaris tancats a Web del Grup de Recerca en Escriptures Subversives

El Blau del Cel de Georges Bataille

Georges Bataille (1897 – 1962) s’allunya de la fe el 1922 i construeix una obra variada i profunda que gira al voltant del misticisme, de la poesia, de la filosofia, de les arts i de l’erotisme. Fou membre del Col•legi de Sociologia de França entre les dues guerres mundials. Les seves principals influències foren Hegel, Freud, Marx, Marcel Mauss, el Marquès de Sade, i Friedrich Nietzsche. Fascinat pel sacrifici humà, va fundar una societat secreta, Acéphale (sense cap), el símbol del qual era un home decapitat, amb l’objectiu d’instigar una nova religió, i planejava sacrificar a la seva amant al moment de la inauguració.
 
Moltes de les seves obres, considerades en un primer moment com a pornogràfiques, s’han revelat amb el temps profundes reflexions que mostraven la via per a una literatura de la transgressió. Si bé els seus contemporanis el van menytenir, com Sartre, la generació següent en farà una icona i influenciarà les escriptures de la postmodernitat: Michel Foucault, Philippe Sollers i Jacques Derrida, tots ells afiliats a la publicació Tel Quel.
 
El Blau del cel, té com a protagonista, Georges Troppmann, prototipus de l’home entregat per complet a les seves passions, que esdevé alcohòlic fins a caure malalt, buscant més que el plaer, la seva pròpia destrucció. La novel•la narra en primera persona les seves passades aventures. La novel•la, publicada el 1957, mostra els estralls de l’alcohol però des d’una perspectiva original, el d’una escriptura enrabiada, desesperada, violent fins i tot. Fou escrita el 1934 quan l’autor es trobava a Barcelona en plena època premonitòria de la guerra civil. S’hi barregen els esdeveniments històrics i les tragèdies més íntimes. De fet, es tracta de la història d’un home que fuig d’ell mateix travessant una Europa plena de tensions entre pulsions eròtiques i pulsions mortíferes. Així, el narrador ens porta dels bordells de Londres als de Barcelona, passant per Viena i París i acabant el seu perible tràgic a Frankfurt del Main on la Joventut hitleriana inicia els “nous temps” que marcaran per sempre la humanitat.
 
Aquest text subversiu mostra la fascinació que pot exercir el mal sobre les persones. Escrit sota la influència del surrealisme, aquesta novel•la respon a la concepció de la literatura de Bataille com a desig capaç de modificar les relacions entre els homes. Després d’aquest llibre, Bataille es dedicarà a l’activitat política, amb la redacció d’un assaig sobre el feixisme i tornant a Contre-attaque, la revista antifeixista que anima.
 
Georges Bataille, El Blau del cel, col•lecció Palimpsest, March Editor.



3s comentaris

Dels noms patafísics dels fills

Brfxxccxxmnpcccclllmmnprxvclmnckssqlbb11116 (pronunciat "Albin") va ser el nom que van intentar posar a un nen suec els seus pares al maig de 1996. Els pares (Elizabeth Hallin i Lasse Diding) havien planificat no registrar legalment el nom del seu fill, però una cort del districte de Halmstad, al sud de Suècia, els va multar amb 5.000 corones sueques (uns 550€), per no complir amb l’obligació de registrar el nom del nen abans del seu cinquè aniversari. Com a resposta a la decisió judicial, els pares van enviar un nom de 43 caràcters, incloent 5 dígits, afirmant que corresponia a una vivència ocorreguda durant l’embaràs: un desenvolupament expressionista que vam visionar com una creació artística. Els pares van suggerir que el nom devia ser entès en l’esperit de la patafísica. La cort va rebutjar el nom i va mantenir la multa.
Llavors, els pares van tractar de canviar l’ortografia del nom a A (sí, simplement "A") en lloc d’això. De nou, la cort no va aprovar les idees dels pares per a l’atribució del nom ja que a Suècia està prohibit tenir un nom d’una sola lletra.
En el seu primer passaport, el nen tenia el nom de “Icke namngivet gossebarn”, que significa "nen petit sense nom".

Comentaris tancats a Dels noms patafísics dels fills

El llibre de Monelle, de Marcel Schwob

MARCEL SCHWOB va néixer a Chaville el 1867 i va créixer en una família de rabins, metges, lletrats i historiadors. Malgrat la brevetat de la seva vida (va morir a París en 1905, als 38 anys), Schwob va ser, i segueix sent, un escriptor de culte. Lector apassionat i hedonista des de la infància, va ser un dels escriptors més refinats i savis del seu temps. Amb una curiositat i una erudició insaciables, a Schwob els seus amics (Renard, Remy de Gourmont, Valéry, Colette, Claudel, Anatole France, Oscar Wilde, Stevenson) el consideraven una biblioteca ambulant.
 
El gruixut de la seva producció literària es concentra en sis anys: Cor doble (1891), El rei de la màscara d’or (1892), Acaronis (1893), El llibre de Monelle (1894), Spicilège (1896), La croada dels nens (1895) i Vides imaginàries (1897). En les seves obres hi respira una obsessiva interrogació sobre la identitat i individualitat humanes.
El Llibre de Monelle és un text inclassificable, una mena d’evangeli de la pietat i, alhora, el manual del perfecte nihilista. Es tracta d’una novel•la polièdrica, constituïda de fragments de contes, d’aforismes i de poemes en prosa, amb el rerefons del clima anarquista de l’època. És, sens dubte, la seva obra mestra. Arrenca d’un fet personal, la mort de Louise, una jove obrera miserable amb qui viurà i que morirà de tuberculosi, fet que porta l’autor a construir un relat marcat per les lectures de Thomas de Quincey i de Dostoievski. És un himne, d’una força poètica excepcional, a la figura de la prostituta pietosa. Monelle travessa un univers ple de màscares on la realitat crea els profunds laberints del buit i es desmultiplica en una misteriosa aventura que cerca el desig més pur i la passió absoluta. És la novel•la més representativa del simbolisme, que defuig la novel•la tradicional i que s’allibera de qualsevol temàtica, de qualsevol descripció, de tota psicologia per inventar, abans que les Nourritures terrestres de Gide, l’escriptura heterodoxa del que podríem anomenar un misticisme laic.
 
Als divuit anys, Bonaparte l’assassí va trobar, sota les portes de ferro del Palau Reial, una petita prostituta. Estava pàl•lida i tremolava de fred. Però «calia viure», li va dir ella. Ni tu ni jo sabem el nom d’aquesta noieta que Bonaparte es va endur una nit de novembre a la seva habitació, a l’hotel Cherbourg. Ella era de Nantes, a la Bretanya. Estava dèbil i cansada, i el seu amant l’acabava de deixar. Era senzilla i bona; la seva veu tenia un so molt dolç. Bonaparte es va recordar de tot això. I crec que, després, el record del so d’aquella veu el va emocionar fins a les llàgrimes, i la va buscar molt de temps, els vespres d’hivern, però no va tornar a veure-la mai més.
Perquè sàpigues que les petites prostitutes surten tan sols una vegada de la multitud nocturna per fer un acte de bondat.
 
El Llibre de Monelle, traducció de Marta Marfany, col·lecció Palimpsest, March Editor

Comentaris tancats a El llibre de Monelle, de Marcel Schwob

El llibre de Monelle, de Marcel Schwob

MARCEL SCHWOB va néixer a Chaville el 1867 i va créixer en una família de rabins, metges, lletrats i historiadors. Malgrat la brevetat de la seva vida (va morir a París en 1905, als 38 anys), Schwob va ser, i segueix sent, un escriptor de culte. Lector apassionat i hedonista des de la infància, va ser un dels escriptors més refinats i savis del seu temps. Amb una curiositat i una erudició insaciables, a Schwob els seus amics (Renard, Remy de Gourmont, Valéry, Colette, Claudel, Anatole France, Oscar Wilde, Stevenson) el consideraven una biblioteca ambulant.
 
El gruix de la seva producció literària es concentra en sis anys: Cor doble (1891), El rei de la màscara d’or (1892), Acaronis (1893), El llibre de Monelle (1894), Spicilège (1896), La croada dels nens (1895) i Vides imaginàries (1897). En les seves obres hi respira una obsessiva interrogació sobre la identitat i individualitat humanes.
El Llibre de Monelle és un text inclassificable, una mena d’evangeli de la pietat i, alhora, el manual del perfecte nihilista. Es tracta d’una novel•la polièdrica, constituïda de fragments de contes, d’aforismes i de poemes en prosa, amb el rerefons del clima anarquista de l’època. És, sens dubte, la seva obra mestra. Arrenca d’un fet personal, la mort de Louise, una jove obrera miserable amb qui viurà i que morirà de tuberculosi, fet que porta l’autor a construir un relat marcat per les lectures de Thomas de Quincey i de Dostoievski. És un himne, d’una força poètica excepcional, a la figura de la prostituta pietosa. Monelle travessa un univers ple de màscares on la realitat crea els profunds laberints del buit i es desmultiplica en una misteriosa aventura que cerca el desig més pur i la passió absoluta. És la novel•la més representativa del simbolisme, que defuig la novel•la tradicional i que s’allibera de qualsevol temàtica, de qualsevol descripció, de tota psicologia per inventar, abans que les Nourritures terrestres de Gide, l’escriptura heterodoxa del que podríem anomenar un misticisme laic.
 
Als divuit anys, Bonaparte l’assassí va trobar, sota les portes de ferro del Palau Reial, una petita prostituta. Estava pàl•lida i tremolava de fred. Però «calia viure», li va dir ella. Ni tu ni jo sabem el nom d’aquesta noieta que Bonaparte es va endur una nit de novembre a la seva habitació, a l’hotel Cherbourg. Ella era de Nantes, a la Bretanya. Estava dèbil i cansada, i el seu amant l’acabava de deixar. Era senzilla i bona; la seva veu tenia un so molt dolç. Bonaparte es va recordar de tot això. I crec que, després, el record del so d’aquella veu el va emocionar fins a les llàgrimes, i la va buscar molt de temps, els vespres d’hivern, però no va tornar a veure-la mai més.
Perquè sàpigues que les petites prostitutes surten tan sols una vegada de la multitud nocturna per fer un acte de bondat.
 
El Llibre de Monelle, traducció de Marta Marfany, col·lecció Palimpsest, March Editor

3s comentaris

La Frontera

La Frontera, col·lecció Petits Llibres, March Editor






Normal
0
21


false
false
false







MicrosoftInternetExplorer4




La frontera és un concepte. I és una
manera d’entendre el món.

Una frontera és el
límit geogràfic imaginari entre dos països.

Abans
de l’establiment de fronteres precises, hi havia terres de ningú o neutrals
entre els diferents territoris i els elements del relleu físic, com les
muntanyes o els rius, actuaven de barrera entre les comunitats.

Moltes
fronteres es van traçar per la força, sense comptar amb el beneplàcit de la
població i dividint ètnies i nacions. Aquest fet ha estat la causa de nombroses
guerres al llarg de la història.

Altres
conflictes es deuen al desig d’expansió d’un país, que viola la frontera amb un
altre.

El contraban
i el tràfic organitzat desfan les fronteres.

El
pitjor és quan l’individu incorpora la frontera i la fa seva en tot allò que
pensa. La frontera esdevé la marca d’una alienació ferotge.

La
frontera separa. A banda i banda, dues vides es desconeixen i aquest llibre
pretén lligar-les.

 

2s comentaris

No vull llegir Larsson en català!

 

Ja ho sabem, Stieg Larsson és, ja, un fenomen mediàic. Tothom en llegeix les novel·les: els bons lectors com els lectors ocasionals, els destralers de la lectura, aquella de platja amb una mà aguantant el llibre i l’altre fent de parasol, i els lectors més subtils, i tothom (o gairebé) acaba emetent judicis força positius. No és un Dan Brown, no és un un Ruiz Safó ni és un Ken Follet, per citar tres tipologies de best-sellers, unes menys interessants que d’altres. No, tothom se sorprèn: és literatura! Bé, però jo volia emportar-me la trilogia de vacances i me’ls volia comprar en català. I què vaig descobrir? Que els títols són un calc del francès, no la traducció de l’original, cosa comercial: Els homes que no estimaven les dones és, literalment, Els homes que odien les dones (Män som hatar kvinnor); La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina és La noia que jugava amb foc (Flickan som lekte med elden) La reina al palau dels corrents d’aire és El castell en l’aire que es va esfondrar (Luftslottet som sprängdes). Copia dels títols francesos. Però això rai. El que trobo inadmissible és que dels tres volums només el primer és una traducció directa del suec, d’Alexandre Gombau, els dos següents han estat traduïts del francès. Però la barra va més lluny i se’ns fa creure que els traductors ho han fet del suec a l’ISBN (on diu traduït del suec). És senzillament una vergonya i hauríem de boicotejar aquests llibres i exigir traduccions directes, encara que haguéssim d’esperar més. Però per què no es va demanar al primer traductor que continués amb els dos altres? Algú ho sap? Amb tot, jo em nego a llegir una traducció de traducció i em compraré les dues darreres novel·les en francès!

4s comentaris

Meschonnic i la traducció

Meschonnic parla de traducció i de poètica de la traducció des dels anys 70. De fet, hi ha dedicat uns quants llibres i en particular la seva obra magna, Poétique du traduire, del 1999, on atacava tots els tòpics que circulen al voltant de la idea de traduir: la fidelitat, allò impossible de traduir, la invisibilitat del traductor…, i aquest últim Ethique et politique du traduire del 2007. Però la reflexió sobre la traducció s’emmarca en una reflexió més global que ell anomena la poètica i a partir de la noció de ritme que és la inscripció del subjecte en el conjunt de l’obra com a sistema de valors del llenguatge, a través del sentit. Això el porta a construir una ètica que s’inspira de l’ètica de la traducció de l’Antoine Berman, però la transforma per fer-ne una ètica del traduir, és a dir de l’acte; i alhora aquesta ètica s’oposa a l’ètica del traductor, creada per l’Anthony Pym, que plantejava la traducció com un acte de comunicació. La gran aportació de Meschonnic, crec jo, és haver situat el problema de la traducció en el conjunt de la teoria literària i lingüística. Per a ell, tot ve de la noció de discontinu creada pel platonisme i recuperada per l’estructuralisme: per a ell, no hi ha oposició entre forma i sentit, entre llengua i literatura, entre llengua i cultura, entre crítica i literatura, entre traduir i escriure. Només hi ha un text que ho engloba tot. Cal aprendre a escriure per aprendre a traduir. Un traductor que només és traductor no és sinó un introductor. Si la traducció d’un text és text és l’escriptura d’una lectura-escriptura, aventura personal i no pas transparència. Meschonnic s’oposa als que privilegien el text de partida com als qui pensen que és més important el text d’arribada. En definitiva, ni Berman ni Eco. Ni la lletra ni el sentit. Per a Meschonnic, la traducció és una activitat d’escriptura i és una activitat crítica. En aquest sentit pot estar molt a prop de Lawrence Venuti o de Gayatri Spivak, que proposen una ètica de la diferència cultural, com a relectura del que Berman anomenava “épreuve de l’étranger” (repte de l’estranger). En el sistema que Meschonnic ha construït, tot fa bloc, des dels llibres sobre poètica, als llibres més filosòfics, passant per la reflexió sobre la traducció. Perquè posa de manifest que la traducció és un revelador dels reptes del llenguatge. Un traductor, traduint, ens mostra quina concepció té de la llengua, de la literatura i, en definitiva, de la política. La traducció és un revelador del pensament del llenguatge i de la literatura. Pensar la traducció passa per fer la crítica del signe, del dualisme, de la separació entre contingut i forma, entre sentit i so i de la relació significant-significat, perquè al capdavall gairebé sempre s’acaba privilegiant el significat. És a dir que la poètica de Meschonnic construeix una política i una ètica perquè la literatura transforma el subjecte, el qui escriu i el qui llegeix. I aquesta transformació és el que dóna sentit a l’acte de traduir. Potser un “bon traductor literari” hauria de conèixer no només la llengua sinó la cultura, la literatura, les humanitats de les dues llengües sobre les que treballa. Ara que alguns pensen que traduir és innocent, i que per traduir només cal saber-ne (¿i què vol dir saber-ne?) la lectura de Meschonnic és essencial:  ens obliga a sortir dels nostres esquemes i anar a cercar tota mena de sabers més enllà de la nostra especialitat, sabent que per sota d’allò que traduïm hi ha la nostra manera d’entendre el món. Res innocent, doncs.

Comentaris tancats a Meschonnic i la traducció

La UAB i la salsa bolonyesa




La UAB és ocupada des de dilluns 24 de novembre.
Això vol dir que els estudiants han començat a pensar què els interessava
realment i com ho volien fer: debats, xerrades, performances, recitals
poètics i assemblees. De les 9 del matí a les 12 de la nit, la Facultat de
Lletres, que és la que conec, destil·la informació sobre el Pla Bolonya, sobre
la lluita de classes o sobre experiències de pallassos sense fronteres a
Palestina. Els estudiants s’han organitzat, això és fantàstic. Ara bé, quina és
la sortida? Estem d’acord en lluitar contra la privatització de la universitat
pública, però podem aturar el Pla Bolonya? O, fins i tot, és convenient? Qui
ens explicarà les bondats de la reforma, més enllà dels atzucacs polítics que
ha provocat per la manca de diàleg? No és bo, pedagògicament parlant, més
autonomia en l’aprenentatge? Més claredat en els criteris d’avaluació? Menys
hores de classes magistrals i més saber on buscar informació i com tractar-la?
Potser no és la salsa bolonyesa que hem de refusar sinó la pasta que
l’acompanyarà.

Comentaris tancats a La UAB i la salsa bolonyesa