Dissabte 22 de setembre de 2008, va tenir lloc a Girona la Taula rodona “Poetes, editors i premis literaris: vies de contacte i/o d’allunyament”. Hi participaren Àlex Broch, Maria Josep Escrivà, Ricard Ripoll, D. Sam Abrams i Sebastià Alzamora. Aquí teniu la meva aportació completa:
Només he pogut publicar llibres de poesia presentant-me a Premis i guanyant-los:
P
Premi Alzina de Cerdanyola del Vallès, 1987
Premi divendres culturals de Cerdanyola del Vallès, 1987
Premi aleshores de poesia i prosa poètica Joan Teixidor d’Olot 2000
Festa d’Elx 2001
Parc Taulí de Sabadell 2006
Miquel de Palol, de Girona 2007
[@more@]Això vol dir, a banda dels dos primers de Cerdanyola, amb una petita editorial, sense distribució, sense difusió, quatre “relacions” amb editorials considerades com a grans: Viena, 3i4, Proa i Columna. Hi havia, sens dubte, una part de vanitat, de publicar amb editors importants per la repercussió que això podia tenir, per la difusió que se’n podia esperar i les ressenyes que podien aparèixer, però sobretot per l’esperança que, innocentment, se m’obria de poder establir, a partir del premi, un tracte més intens amb l’editorial, pensant que podia llavors trobar definitivament una acollida, una mena de família que m’ajudaria a portar a la pràctica tots els projecte que tenia al cap.
La realitat, però, és una altra: quan una gran editorial publica un autor mitjançant un premi aquest no entra a formar part de cap família i el seu llibre esdevé una mena de producte gairebé il·lícit, com paral·lel a tot el que és més valorat i un s’adona que sí existeix una família però que no t’hi conviden a ser-ne membre. Les il·lusions del fill pròdig es torcen de seguida i un se sent una mica bastard, com un empelt forçat del qual no se n’espera res.
És clar cal agrair la gran professionalitat amb què et publiquen el llibre, de vegades et deixen triar la imatge de la portada, afegir un pròleg o unes paraules, i el llibre passa per un corrector, cosa que en el cas de la novel·la sembla que no es dóna, si ens atenem a les nombroses errates i faltes que darrerament hem de patir.
Però en cap moment no veiem el gran editor. Aquell que deu estar en un despatx fumant-se un puro. I no dic que no sigui lògic, però vull dir que les editorials s’han anat convertint en unes empreses que creen productes, imposant una cadena de responsabilitats que al capdavall porten a l’anonimat de l’autor. Un cop el llibre surt al mercat ja és un producte més, un gra de sorra enmig de la immensitat dels títols que es publiquen.
Llavors, els Premis serveixen per fer-se conèixer i per evitar trucades, cartes, ara correu electrònic, enviaments de manuscrits als editors que, en definitiva, si ja no et mimen quan t’han incorporat al seu catàleg, com pots esperar que t’escoltin si arribes amb quatre fulls rebregats.
La decisió de presentar-se a un premi també pot ser una altra, i potser la més important: la de rebre el reconeixement, o la invalidació, d’allò que estàs fent. El premi literari hauria de tenir la funció, a banda de publicar un autor, de situar el nivell, sempre molt subjectiu, de l’obra presentada. És a dir que hauria de permet al poeta, mitjançant un filtre sens dubte qüestionable però filtre en definitiva, conèixer les impressions d’altres poetes, que han estat reconeguts, pel que fa a la seva obra. Però perquè això fos possible caldria una transparència més gran en les votacions dels jurats. I donaré només l’exemple d’un Premi que, en aquest aspecte, em sembla exemplar, i és el Premi Recull de Blanes que edita una revista amb tot el procés de votacions de les obres presentades. En aquest premi, tothom qui s’hi presenta té una radiografia impresa de la valoració que s’ha fet de l’obra presentada.
Perquè el més important d’un premi, al meu entendre, és el de sancionar una feina. I amb la publicació de la cuina interna del jurat el poeta té una eina de reflexió que, més enllà de l’aspiració lícita de guanyar un premi i de publicar una obra, hauria de portar-lo a contrastar allò que està fent. D’alguna manera, els membres del jurat, com a representants d’una certa excel·lència, suplirien el que alguns editors, sense cap coneixement literari i més administradors o comptables que agents culturals, ja no fan: la tria raonada de les publicacions. Aquí parlo, és evident, d’editorials que s’han creat amb uns objectius molt més comercials que no pas culturals. I que alimenten el seu catàleg a base de premis locals on els membres del jurat no són de vegades ni tan sols poetes reconeguts. No dic que no s’hagin de publicar autors locals, per dir-ho d’alguna manera, sinó que no s’utilitzin els premis com a reclam i font d’ingressos, o de prestigi, dels ajuntaments.
En aquest sentit potser sí hi ha massa premis. Però és la conseqüència de la dimissió de la feina pròpia d’alguns editors. I dels comitès de lectura. Perquè si pensem que hi ha massa premis, l’alternativa hauria de ser la d’uns consells assessors àgils que responguin amb criteri i raonin cada manuscrit rebutjat. Això hauria de ser una feina paral·lela a l’existència dels premis literaris. I aquí és on els poetes podrien entrar en un diàleg fructífer amb un editor.
Jo crec que l’escriptura és, per al poeta, per a l’escriptor, una experiència d’expiració. De dissolució, d’invisibilitat. No és la feina d’un poeta la d’anar de porta en porta a veure qui li fa més cas, i qui tindrà interès a publicar-li l’obra, ni és just que no rebi cap resposta motivada a una sol·licitud de publicació. Tampoc no crec que tothom hagi de publicar. Ara s’obren nous canals a la xarxa per arribar als lectors. Però crec que aquell qui en senti la necessitat hauria de poder tenir resposta d’un editor o dels membres d’un jurat literari.
Sembla ser, però, que els creadors i els editors (vull dir: les grans empreses editorials) tenen objectius contraposats. I potser ha d’ésser així.
L’edició està en crisi, sens dubte, i més la de poesia. No es llegeix. I la cultura sempre ha estat minoritària. És clar, estem parlant d’una minoria dintre de la minoria. I puc entendre que els grans editors no vulguin perdre diners, que segurament en perden quan editen llibres de poesia, o en tot cas, en general, això no els enriqueix. Si parlem de diners. Però ells, els grans, poden permetre’s publicar allò més arriscat, compensant males vendes amb títols de més èxit.
Han nascut un munt de col·leccions de poesia. Les petites editorials no poden permetre’s cap relliscada. I tenen, en general, col·leccions molt acurades, amb un disseny força atractiu i amb propostes molt interessants, seguint una mica el model dels “Jardins de Samarcanda”, que ha demostrat que és possible editar molt bona poesia i sobreviure, en tot cas continuar.
Es parlava d’edicions minoritàries al terrat de la galeria MX1010 de Barcelona, en uns debats organitzats per la Marta Ximènez i la Nora Ancarola i moderats per l’Ester Xargay i en Carles Hac Mor. És evident que les edicions minoritàries no es plantegen la seva tasca en termes econòmics. És a dir no pretenen guanyar diners més enllà dels que són necessaris per a la publicació d’un mínim d’obres. Però al mateix temps la continuïtat com a editorial, o com a col·lecció específica, depèn dels recursos que es puguin aconseguir.
Els poetes, per definició, són minoritaris i tenen totes les raons d’associar-se a petites editorials amb voluntat de ser minoritàries, crec que és una bona cosa, perquè és una manera de practicar una ètica, de prendre posicions en un mercat, dins i fora alhora, defugint la massificació, el treball en cadena, les pressions comercials i creant la sensació d’una llibertat absoluta, de poder decidir una línia editorial, de gaudir de la recerca de talents, de tenir cura de tots els passos des de la lectura de l’original fins al llibre ja imprès. De tractar bé l’autor, de mimar-lo, d’establir-hi un lligam humà. El problema és que, tot allò que ve després, ja escapa a l’editor minoritari: distribució, promoció, ressenyes, emmagatzematge i es converteix ràpidament en un mal de cap.
El gran problema és la manca de prestigi de la poesia a la societat. Cosa que no passa a França, per exemple, o que no passa abans, on els nens aprenien poemes de memòria, on els poetes sortien als mitjans, on hi havia i encara hi ha un respecte per la història i el patrimoni cultural. A casa nostra, aquest prestigi encara s’ha de construir, més enllà de les canonitzacions i aquí és on els editors, les associacions d’escriptors, els poetes consagrats han de tenir un paper rellevant: el de pressionar les autoritats, els mitjans públics per crear programes culturals, per diversificar l’oferta poètica. I això passa perquè, en primer lloc, els editors, els grans sobretot, perquè els petits ja ho fan tan bé com poden, respectin el poeta per petit i minoritari que sigui, amb la idea que la poesia l’ha de fer tothom, en diferents formats, sens dubte, a diversos nivells, però amb un suport, diria gairebé moral, absolut.
Hi ha, al meu entendre, massa distància entre el poeta novell o sense nom i el crític, com també massa entre aquest poeta i l’editor. I aquesta distància és l’objecte d’un silenci ideològic. Com diu Henri Meschonnic, el poema té dos enemics, l’un és la poesia i l’altre la filosofia. I cal entendre, aquí, la poesia i la filosofia com a institucions. Els discursos sobre poesia poques vegades es troben amb el poema. Es troben amb la poesia i amb la filosofia: amb les modes del moment, amb la persona, rarament amb l’obra escrita. Fins i tot molts suplements literaris dels diaris ja no aposten sinó pels rànquings i les notes escolars. Sense cap anàlisi seriosa.
En definitiva, crec essencial que es modifiqui la filosofia dels premis sense suprimir-los com ho demanen algunes veus, perquè és una eina, sovint l’única, que permet l’accés a la publicació a aquells que difícilment podrien publicar sense els premis. Però sí s’hauria d’equilibrar consells editorials i premis, oferint una doble via de publicació.
Com que no es pot incidir en l’empresa privada, caldria començar amb els premis. Algunes propostes urgents:
1. cap premi no hauria de tenir com a membre del jurat cap representant de l’editorial que publicarà el premi. És clar, aquests diran que això permet no trencar amb la línia de la col·lecció. Però un premi hauria de permetre trencar amb una línia i donar a l’editor la frescor d’altres veus.
2. limitar la presència dels membres del jurat a tres o quatre premis, per evitar imposar una línia única als premis més importants.
3. apostar per la rotació en el mateix jurat després d’uns anys per facilitar la renovació de les tendències.
4. els membres del jurat d’un premi de poesia haurien de ser poetes, evitant imposicions polítiques, editorials o ideològiques. Amb els poetes ja hi seran presents els aspectes ideològics, i això ja és suficient.
Els premis haurien d’esdevenir una mena de ritual de passantia, com se’n deia de l’examen que havia de passar el fadrí d’un ofici per a adquirir la categoria de mestre gremial.
He intentat aportar unes reflexions sobre el distanciament entre poetes i editors però que podria esborrar-se amb una altra política de premis literaris o amb un altre funcionament dels comitès de lectura de les editorials. El problema actual és ben evident quan veiem que la pràctica totalitat de premis tenen el mateix grup que edita els guanyadors. I ens volen fer creure que no els interessen els Premis!
Que els editors minoritaris o no siguin capaços de crear una nova manera de fer, de mimar els llibres, de participar en tot el procés d’elaboració, al costat de l’autor, fins a la distribució i a la presentació, em sembla realment una necessitat enfront d’aquells grups editorials que ho devoren tot i que imposen el pensament únic, amb best sellers, llibres d’autoajuda i altres subproductes.
Aquí tots ens estimem el llibre i podem entendre que sigui un negoci, que les editorials practiquin el que en diríem la perequació – perdre amb uns productes més arriscat i guanyar sobre d’altres més comercials – però sobretot, si parlem de poesia, l’essencial es que es comenci per respectar el poeta, la feina que fa, que no vol dir res més que respectar la creació i prestigiar-la. I de vegades els membres d’alguns jurats no respecten la poesia, sinó la idea que ells tenen de la poesia, que sovint és la idea de seguir manant i d’imposar una línia monolítica.
