Georges Bataille (1897 – 1962) s’allunya de la fe el 1922 i construeix una obra variada i profunda que gira al voltant del misticisme, de la poesia, de la filosofia, de les arts i de l’erotisme. Fou membre del Col•legi de Sociologia de França entre les dues guerres mundials. Les seves principals influències foren Hegel, Freud, Marx, Marcel Mauss, el Marquès de Sade, i Friedrich Nietzsche. Fascinat pel sacrifici humà, va fundar una societat secreta, Acéphale (sense cap), el símbol del qual era un home decapitat, amb l’objectiu d’instigar una nova religió, i planejava sacrificar a la seva amant al moment de la inauguració.
Moltes de les seves obres, considerades en un primer moment com a pornogràfiques, s’han revelat amb el temps profundes reflexions que mostraven la via per a una literatura de la transgressió. Si bé els seus contemporanis el van menytenir, com Sartre, la generació següent en farà una icona i influenciarà les escriptures de la postmodernitat: Michel Foucault, Philippe Sollers i Jacques Derrida, tots ells afiliats a la publicació Tel Quel.
El Blau del cel, té com a protagonista, Georges Troppmann, prototipus de l’home entregat per complet a les seves passions, que esdevé alcohòlic fins a caure malalt, buscant més que el plaer, la seva pròpia destrucció. La novel•la narra en primera persona les seves passades aventures. La novel•la, publicada el 1957, mostra els estralls de l’alcohol però des d’una perspectiva original, el d’una escriptura enrabiada, desesperada, violent fins i tot. Fou escrita el 1934 quan l’autor es trobava a Barcelona en plena època premonitòria de la guerra civil. S’hi barregen els esdeveniments històrics i les tragèdies més íntimes. De fet, es tracta de la història d’un home que fuig d’ell mateix travessant una Europa plena de tensions entre pulsions eròtiques i pulsions mortíferes. Així, el narrador ens porta dels bordells de Londres als de Barcelona, passant per Viena i París i acabant el seu perible tràgic a Frankfurt del Main on la Joventut hitleriana inicia els “nous temps” que marcaran per sempre la humanitat.
Aquest text subversiu mostra la fascinació que pot exercir el mal sobre les persones. Escrit sota la influència del surrealisme, aquesta novel•la respon a la concepció de la literatura de Bataille com a desig capaç de modificar les relacions entre els homes. Després d’aquest llibre, Bataille es dedicarà a l’activitat política, amb la redacció d’un assaig sobre el feixisme i tornant a Contre-attaque, la revista antifeixista que anima.
Georges Bataille, El Blau del cel, col•lecció Palimpsest, March Editor.
Un text de G. Bataille
Oh cráneo…
Oh cráneo ano de la noche vacío
sopla el cielo lo que muere
el viento aporta a la oscuridad la ausencia.
Desierto un cielo falsea el ser
voz huera lengua espesa de ataúdes
el ser topa con el ser
la cabeza hurta el ser
la enfermedad del ser vomita un sol negro de esputos.
La camisa remangada de lado
el agua florida de pelos
cuando la sucia dicha lame la lechuga
enfermo el corazón
por la lluvia a la luz vacilante de la baba ella ríe a los ángeles.
Tengo frío…
Tengo frío en el corazón y tiemblo
desde las profundidades del dolor te llamo
con un grito inhumano
como si pariera.
Tu me ahogas como la muerte
lo sé desgraciadamente
sólo te encuentro agonizando
eres bella como la muerte.
Todas las palabras me ahogan.
Estrella…
Estrella horada el cielo
grita como la muerte
ahoga.
No quiero vivir
que dulce es ahogarme
la estrella que se eleva
está fría como una muerta.
Véndame los ojos…
Véndame los ojos
amo la noche
mi corazón es negro.
Empújame a la noche
todo es falso
sufro.
El mundo huele a muerte
los pájaros vuelan con los ojos reventados
eres sombría como un cielo negro.
Eres el horror…
Eres el horror de la noche
te amo como se agoniza
eres débil como la muerte.
Te amo como se delira
sabes que mi cabeza muere
eres la inmensidad, el miedo.
Eres bella como matar es bello
con le corazón desmesurado me ahogo
tu viente está desnudo como la noche.
El osario
La fuerza de la vida y la maldición del frío
la dura estupidez del hombre
que conoce la ley de su cuchillo
la cabeza avara del éxtasis.
Un corazón de hielo, una sopa humeante
un pie sucio de sangre
el mostacho de lágrimas
una carraca de moribundo.
Un sol muerto…
Un sol muerto iluminaba la sombra velluda
de un reguero de amargo esperma
el sombrero de tu lengua de sanguinolentos ojos.
Soledad
El pulgar en el coño
el cáliz sobre los senos desnudos
mi culo ensucia el mantel de los altares
mi boca implora oh cristo
la caridad de tu espina.
Corifea
¡Oh, desventura! La sangre brota de mis senos
mi garganta se abre a la muerte con un fatal ronroneo…
Entrego mi vida a las sonrisas socarronas del placer:
en el olor embriagador del dinero.
Deja que una última atadura ciña a tus riñones el vestido pegajoso de la muerte.
gran poema! Estic sorprès. adoro les obres de Georges Bataille. sempre em fan pensar en aquelles coses que són realment importants
El pulgar en el coño
el cáliz sobre los senos desnudos
mi culo ensucia el mantel de los altares
mi boca implora oh cristo
la caridad de tu espina.