MARCEL SCHWOB va néixer a Chaville el 1867 i va créixer en una família de rabins, metges, lletrats i historiadors. Malgrat la brevetat de la seva vida (va morir a París en 1905, als 38 anys), Schwob va ser, i segueix sent, un escriptor de culte. Lector apassionat i hedonista des de la infància, va ser un dels escriptors més refinats i savis del seu temps. Amb una curiositat i una erudició insaciables, a Schwob els seus amics (Renard, Remy de Gourmont, Valéry, Colette, Claudel, Anatole France, Oscar Wilde, Stevenson) el consideraven una biblioteca ambulant.
El gruixut de la seva producció literària es concentra en sis anys: Cor doble (1891), El rei de la màscara d’or (1892), Acaronis (1893), El llibre de Monelle (1894), Spicilège (1896), La croada dels nens (1895) i Vides imaginàries (1897). En les seves obres hi respira una obsessiva interrogació sobre la identitat i individualitat humanes.
El Llibre de Monelle és un text inclassificable, una mena d’evangeli de la pietat i, alhora, el manual del perfecte nihilista. Es tracta d’una novel•la polièdrica, constituïda de fragments de contes, d’aforismes i de poemes en prosa, amb el rerefons del clima anarquista de l’època. És, sens dubte, la seva obra mestra. Arrenca d’un fet personal, la mort de Louise, una jove obrera miserable amb qui viurà i que morirà de tuberculosi, fet que porta l’autor a construir un relat marcat per les lectures de Thomas de Quincey i de Dostoievski. És un himne, d’una força poètica excepcional, a la figura de la prostituta pietosa. Monelle travessa un univers ple de màscares on la realitat crea els profunds laberints del buit i es desmultiplica en una misteriosa aventura que cerca el desig més pur i la passió absoluta. És la novel•la més representativa del simbolisme, que defuig la novel•la tradicional i que s’allibera de qualsevol temàtica, de qualsevol descripció, de tota psicologia per inventar, abans que les Nourritures terrestres de Gide, l’escriptura heterodoxa del que podríem anomenar un misticisme laic.
El Llibre de Monelle és un text inclassificable, una mena d’evangeli de la pietat i, alhora, el manual del perfecte nihilista. Es tracta d’una novel•la polièdrica, constituïda de fragments de contes, d’aforismes i de poemes en prosa, amb el rerefons del clima anarquista de l’època. És, sens dubte, la seva obra mestra. Arrenca d’un fet personal, la mort de Louise, una jove obrera miserable amb qui viurà i que morirà de tuberculosi, fet que porta l’autor a construir un relat marcat per les lectures de Thomas de Quincey i de Dostoievski. És un himne, d’una força poètica excepcional, a la figura de la prostituta pietosa. Monelle travessa un univers ple de màscares on la realitat crea els profunds laberints del buit i es desmultiplica en una misteriosa aventura que cerca el desig més pur i la passió absoluta. És la novel•la més representativa del simbolisme, que defuig la novel•la tradicional i que s’allibera de qualsevol temàtica, de qualsevol descripció, de tota psicologia per inventar, abans que les Nourritures terrestres de Gide, l’escriptura heterodoxa del que podríem anomenar un misticisme laic.
Als divuit anys, Bonaparte l’assassí va trobar, sota les portes de ferro del Palau Reial, una petita prostituta. Estava pàl•lida i tremolava de fred. Però «calia viure», li va dir ella. Ni tu ni jo sabem el nom d’aquesta noieta que Bonaparte es va endur una nit de novembre a la seva habitació, a l’hotel Cherbourg. Ella era de Nantes, a la Bretanya. Estava dèbil i cansada, i el seu amant l’acabava de deixar. Era senzilla i bona; la seva veu tenia un so molt dolç. Bonaparte es va recordar de tot això. I crec que, després, el record del so d’aquella veu el va emocionar fins a les llàgrimes, i la va buscar molt de temps, els vespres d’hivern, però no va tornar a veure-la mai més.
Perquè sàpigues que les petites prostitutes surten tan sols una vegada de la multitud nocturna per fer un acte de bondat.
Perquè sàpigues que les petites prostitutes surten tan sols una vegada de la multitud nocturna per fer un acte de bondat.
El Llibre de Monelle, traducció de Marta Marfany, col·lecció Palimpsest, March Editor
http://quaderndecamp.info/post/2/190
Mercès per la recomanació. Quan quelcom és ben escrit, sovint esdevé apassionant.
* Peix del Mar,va dir: no pots veure les meves llàgrimes …