Dolors en precipitar-se l’estiu. Fiblada al cor i nova vida. El buf se’m reactiva en ritmes frenètics. Juny estimat on tot es repeteix. Dobles en miralls de paciència. Tu ja ets també l’altre; dualitat dels noms. I passo hores mirant els teus llavis, aquest tendre somrís que talla l’esguard en albades inventades, ara que les passions comencen a florir sota les brases. L’aire és fresc entre records esllanguits per penes indefugibles. Els teus llavis de mar, que cerquen les marees, en nits esllenegades, quan no s’albira cap claror. Els teus llavis, dibuixats per una escletxa perenne que, quan s’apropa el sofriment de la memòria, s’ajusta perquè hi penetri l’aire de la matinada. Aqueix tall on la bellesa, com influïda per la nafra d’una destral, s’escola fins a estimular les imatges inquietants de l’atzar provocat. Els teus llavis, esquelles que em desperten dels somnis, com uns fils que teixeixen l’avenir, a l’aguait de l’esquitx d’unes llàgrimes arborescents sobre la teva fina pell. Aquesta respiració nocturna que alimenta els oceans de goig, com si el crit, després de foragitar els intrusos, s’arrelés al cos i en fos el teixit. Els teus llavis són el futur, la utopia d’un univers de perfecció, el somni lleuger de combats on la sang inunda venes per reclamar la vida; són la calma dels deserts i la bellesa irisada de la mirada. Els teus llavis han entès la meva desolació, i han proposat un lent apropament al meu cos. Esperava, sens dubte, a recer d’una solitud malaltissa, l’adveniment dels oratges, i la violència del teu bes. Arribaren les pluges per nodrir noves tempestes, perquè no s’aturessin els gests, a fi de bastir els espais d’un llarg alliberament, perquè la nostra existència, entre llampecs i trons, trobés la calma de l’endemà, quan els carrers senten la humitat i brillen de tant desig. Els teus llavis fendiren l’aire i en ells, encegat per la fruïció d’existir sense embuts, m’hi vaig arrelar. Car no tenies altre sentit que evocar les sangs vessades en lluites fratricides, les ferides provocades per les paraules esmolades de la revolta, els naixements de l’angoixant dia a dia, més enllà de les necessitats immediates, o també les esquerdes del somni que, en nits avergonyides, esdevenen tràgiques fenelles per on entra un brogit eixordador.
[@more@]
