Mai no me n’he enorgullit de pertànyer a una comunitat concreta, de tenir uns orígens determinats. Això m’ho ha donat l’atzar i m’hi he d’avesar. Tampoc no he sentit vergonya de trobar-me, per atzar, en un país complex, confús, de vegades injust i de vegades prou lúcid. Són coses que passen a tot arreu. Haig de dir que jo vaig néixer a Sueca, vaig anar amb dos anys cap a París i vaig tornar al meu país amb 23 anys. Em vaig instal·lar (definitivament?) a Barcelona. I, ara que dic això, hauria de precisar que el meu país és allà on vaig néixer i aquí on m’he quedat. Vull dir: els Països Catalans.
[@more@]
Que per a la Fira de Frankfurt, on es convidava la cultura catalana, només tres municipis valencians hagin donat un suport explícit em sembla del tot inusual. Però que un d’ells sigui, justament, Sueca, m’omple d’orgull. Ho veig com aquell territori gal, on lluitaven Astèrix i Obèlix, envoltat de romans. Aquí, al País Valencià, els romans són les dretes més reaccionàries, amb unes armes més subtils, malgrat ells – perquè ells precisament no cultiven la subtilesa – que tenen per nom: insídia, enganys, requalificacions de terrenys, censura, anticatalanisme, separatisme (ja que pretenen fracturar la cultura catalana), imposició d’un monolingüisme actiu (el de l’espanyol), i dialectalització de la llengua valenciana, entre d’altres. Han estat molts anys de dictadura franquista, i molts anys de totalitarisme post-franquista, amb altres sigles, amb altres cares (no sempre), però amb estratègies molt semblants: confondre, separar, fomentar l’odi, defensar una idea d’Espanya obsoleta, del segle XIX. Perquè si és aquesta l’Espanya que volen que estimem, que respectem, aquesta Espanya de la bandera rojigualba, de les violències passades, llavors jo dic no m’interessa. No m’interessa seguir honorant una bandera en nom de la qual s’han comès molts crims, ni un himne que sonava en les festivitats franquistes, just després que passessin pel garrot vil aquells que lluitaven contra un estat terrorista. Si algú vol que em senti a gust dins d’Espanya, potser caldrà esborrar molts dels signes de la seva “identitat”. És clar, davant de la bandera republicana, sí em sentiria net, i potser, a la llarga, espanyol. Caldria, però, que la paraula perdés el seu pes història i que poguéssim dir-nos espanyols com ens podem dir europeus, per situació geogràfica, res més. No és, però, el cas, ara. I és que aquesta Espanya encara no ha lamentat les exaccions del passat. I és que aquesta Espanya no es creu la plurinacionalitat. Que Espanya sigui un Estat, ho podríem discutir. Però que sigui una nació, no és la meva! Jo sóc “espanyol”, perquè m’obliguen a ser-ho. Jo no voldria ser-ho. El que no entenc és per què haurien de demanar a un espanyol, de Múrcia o de Càceres, si tinc dret de sentir-me català. I si tinc dret de desitjar la independència del meu país. Un país es crea sobre la base de fets que provoquen l’orgull de pertànyer a la comunitat. Quan Espanya va a la guerra a l’Iraq, jo no me’n sento orgullós. Quan limita l’Estatut, tampoc. Quan, a Catalunya, es demana el bilingüisme, i ho demanen aquells que, majoritàriament, parlen en castellà i són, a la pràctica, monolingües actius, em sembla que hi ha un parany. Quan intento llegir premsa en català, anar al cine a veure versions en català, comprar productes en català…, i veig que el 80% es presenta només en espanyol, penso que els adeptes del bilingüisme tenen molta barra. I és que la llengua amenaçada als Països Catalans no és l’espanyol! Em sento orgullós, avui, de ser de Sueca, perquè a l’ajuntament no hi ha cap representat d’aquesta dreta carpetovetònica.
