Columna ha publicat fa poc el meu llibre de poesia Les flors àrtiques, Premi Miquel de Palol 2007. Es tracta d’un homenatge a la prosa poètica del Rimbaud de les Il·luminacions.
En un dels poemes anomenat “Bàrbar”, Rimbaud parla de “les flors de l’àrtic (que no existeixen)” : « Oh! Le pavillon en viande saignante sur la soie des mers et des fleurs arctiques; (elles n’existent pas.) ». El vers és magnífic, tot de sonoritats que llisquen cap al l’arc d’unes flors que creen la sageta de l’inconegut. En aquesta imatge, Rimbaud concentra el secret de la seva prosa profètica. Més enllà de les aparences, i del dia a dia, existeixen espais on res encara no ha tingut lloc (com ho dirà més tard Mallarmé) perquè encara s’ha de crear.
L’escriptura crea, doncs, l’espai del que tot seguir existirà amb el traç de la lletra. Allò que no existeix, de sobte esdevé visible per al poeta. Samuel Beckett també parlarà d’aquesta bandera sagnant i de les flors àrtiques, traduint els versos de Rimbaud. A partir de llavors, la “barbàrie” de la literatura desfarà qualsevol imatge càndida del poeta que cerca el silenci: justament, la poesia no pot quedar-se silenciosa, i la metafísica ens porta sovint cap als aforismes enlluernadors (dogmàtics i histèrics), el que vol dir ben allunyats de les il·luminacions que no són estridents com ho és el silenci dels poetes menors.
Ja sabíem que la literatura parla de la literatura, i no de la realitat. I aquella que vol representar la realitat, acaba representant la fugida cap al realisme més atrotinat, amb l’excusa d’una militància pobra i sense volada. La gran literatura és feta de plagi. I Leopoldo María Panero ho va demostrar en “Teoría del plagio”:
La bandera de la carne que sangra
en el límite puro donde sangra el universo
teniendo por bandera a la nada
que deshace la sangre y el rostro
por donde pasa una carroza
azotada por la lluvia que no existe.
El que potser molts dels nostres poetes catalans ja no recorden és que el gran Agustí Bartra també va conrear aquesta “metaliteratura” i, així, se situà en la línia rimbaldiana del poeta que vol robar el foc als déus. En La fulla que tremola, llibre de ressons surrealistes, el poema “Il·luminacions” és un declarat homenatge a Arthur Rimbaud. Cap al final del text hi escriu:
Hi ha l’arbre, sobretot, hi ha l’arbre que camina
a través de les hores, els éssers i les pàtries
seguit de flores àrtiques (sé molt bé que existeixen),
hi ha l’arbre que camina amb vent i ocelleria,
ric de sabes i fulles que serven remors òrfiques,
gegant de les paraules que el llebeig santifica,
peligrí d’una aurora que neix agenollada,
hi ha l’arbre que segueixo, despullats d’anys i exili…
Vaig creure durant força temps que aquest arbre que camina era una bella metàfora del poeta exiliat, fins que vaig veure a la selva de Costa Rica aquell fabulós arbre que, realment, es desplaça per buscar la llum. La metàfora seguia essent vàlida. Bartra afirma que sí existeix una flora àrtica: és clar, en escriure-ho la fa néixer. Quina lliçó per als redemptors de la pàtria, per a aquells poetes que sempre repeteixen el mateix vers, per als amics del silenci… El poeta camina, sempre exiliat. Vigilem, doncs, que la identitat no ens lligui al passat per sempre. Podem tenir arrels i, nogensmenys, avançar!
Des d’Alcoi, el meu amic Manel Rodríguez-Castelló em comenta que Josep Ribera va parlar de les flors àrtiques: “I les roses absents de l'Àrtic verge” a Els espadats de Morris Jesup. Benvingut, amic Ribera. I el mateix Rodríguez-Castelló en l’esplèndid Humus escriu:
Hauríem volgut morir sense pressa entre les flors de l’àrtic,
acaronar els pètals de la llum que naix
en somnis de vergers i boreals aurores
i orientar-nos per la creu que solca els suds,
beure els nèctars que para la vida en els fruits més dolços
i besllumar amb tots els blaus mediterranis.
Viure cada instant com les flors de l’àrtic.
Com es veu, els amics de l’àrtic són nombrosos. Amb les Flors àrtiques, he intentat mostrar (no pas demostrar!) que calia superar la poesia metafísica i inventar (crear l’espai per a) una poesia patafísica, on la funció lúdica fos capaç d’esborrar els discursos inútils que neixen del silenci. De vegades, el silenci també és paraula d’autoritat! I si hi ha un gest ètic que pot fer el poeta és aquell que el portarà a robar el foc als déus perquè tots puguin il·luminar-se i trencar, a la fi, el silenci dels elegits.
[@more@]
