La frontera és un concepte. I és una
manera d’entendre el món.
Una frontera és el
límit geogràfic imaginari entre dos països.
Abans
de l’establiment de fronteres precises, hi havia terres de ningú o neutrals
entre els diferents territoris i els elements del relleu físic, com les
muntanyes o els rius, actuaven de barrera entre les comunitats.
Moltes
fronteres es van traçar per la força, sense comptar amb el beneplàcit de la
població i dividint ètnies i nacions. Aquest fet ha estat la causa de nombroses
guerres al llarg de la història.
Altres
conflictes es deuen al desig d’expansió d’un país, que viola la frontera amb un
altre.
El contraban
i el tràfic organitzat desfan les fronteres.
El
pitjor és quan l’individu incorpora la frontera i la fa seva en tot allò que
pensa. La frontera esdevé la marca d’una alienació ferotge.
La
frontera separa. A banda i banda, dues vides es desconeixen i aquest llibre
pretén lligar-les.
Ricard Ripoll (Sueca, 1959). Coordinador del GRES (Grup de Recerca en Escriptures Subversives), adscrit al Departament de filologia francesa i romànica de la Universitat Autònoma de Barcelona. Professor Titular de Facultat la UAB en literatura francesa i en traducció literària.
Com a escriptor em situo en la línia de les escriptures de la modernitat, representades per la figura de Lautréamont, Rimbaud o Mallarmé. Faig una poesia que s’inscriu en la ficció, recuperant i transformant els elements biogràfics (una “fricció proètica”, adaptació de l’autoficció francesa):
Engrunes d’estels irats (1986),
De l’abrupte fins al cos (1987),
Els encontres fortuïts (Viena, 2001),
La memòria dels mots (3i4, 2003),
El cant del Salvador (Proa, 2006),
Les flors àrtiques (Columna, 2006),
La frontera (March Editor, 2008).
També he conreat la novel•la: L’espai dels impossibles (March Editor, 2005).
Com a traductor vaig fer la primera versió completa en català de l’obra d’Isidore Ducasse, comte de Lautréamont (Premi Cavall verd 2006), i vaig traduir la novel•la surrealista La llibertat o l’amor! de Robert Desnos. En breu es publicarà la traducció de El llenguatge Heidegger de Henri Meschonnic. També he traduït poetes catalans i valencians cap al francès (Susanna Rafart, David Jou, Antoni Albalat, Marisol González...).
He guanyat els premis de poesia “Alzina” i “Divendres Culturals” de Cerdanyola, “Joan Teixidor de prosa poètica” d’Olot, “Festa d’Elx”, “Parc Taulí” de Sabadell, “”Miquel de Palol” de Girona. Sóc Premi Cavall verd a la millor traducció poètica del 2005.
ricard.ripoll@uab.cat
Las fronteres sempre es manifesten. A vegades en tota la seva naturalesa, grans, com serralades interminables que aturen els núvols i a vegades, orgulloses onejant com les banderes, però sempre assenyalant fins a on arriba l’odi.
S’estenen fins l’horitzó com un oceà de silenci o delimitant una possessió obtinguda amb el bronze i la crueltat. Amollonen i circumscriuen els ducats de les intrigues, les baronies amb forques, els comtats de sang, els principats del ressentiment i els reialmes altius del rancor.
Les línies frontereres s’han traçat unint els punts on es posaven les cabines dels burots. Allí cobraven els peatges i amb el que en recaptaven contribuïen al mal negoci de la història.
Les línies frontereres són imposades i sobreenteses i delimiten allò que no podem traspassar. Són tiranys d’esbarzers que s’estenen entre la mala voluntat i la ignorància de tots dos cantons.
Hi ha fronteres naturals com glaceres fredes i vents gelats que se’t fiquen al moll de l’os i et fan tremolar de pànic, fan cruixir les dents de tanta por i congelen la pell de la desesperança.
Les fronteres són cortines de jute que oculten allò que no podem mirar. O essent més sòlides, les fronteres se petrifiquen en forma de murs amb contraforts de granit i merlet gibelins sota dels quals repiquen els tambors, produint un tabustol que ensordeix aquelles paraules que no ens deixen pronunciar.
Davant les portes de les muralles sonen les trompetes entonant epinicis exaltats que ens impedeixen escoltar la música de la aurora.
El límit fronterer separa els dogmes d’ambdós costats del desert, entre les sorres abrasadores, els miratges donen vida als escorpins. El desert és una frontera extensa de desraó i d’escurçons.
Límits fronterers
Las fronteres sempre es manifesten. A vegades en tota la seva naturalesa, grans, com serralades interminables que aturen els núvols i a vegades, orgulloses onejant com les banderes, però sempre assenyalant fins a on arriba l’odi.
S’estenen fins l’horitzó com un oceà de silenci o delimitant una possessió obtinguda amb el bronze i la crueltat. Amollonen i circumscriuen els ducats de les intrigues, les baronies amb forques, els comtats de sang, els principats del ressentiment i els reialmes altius del rancor.
Les línies frontereres s’han traçat unint els punts on es posaven les cabines dels burots. Allí cobraven els peatges i amb el que en recaptaven contribuïen al mal negoci de la història.
Les línies frontereres són imposades i sobreenteses i delimiten allò que no podem traspassar. Són tiranys d’esbarzers que s’estenen entre la mala voluntat i la ignorància de tots dos cantons.
Hi ha fronteres naturals com glaceres fredes i vents gelats que se’t fiquen al moll de l’os i et fan tremolar de pànic, fan cruixir les dents de tanta por i congelen la pell de la desesperança.
Les fronteres són cortines de jute que oculten allò que no podem mirar. O essent més sòlides, les fronteres se petrifiquen en forma de murs amb contraforts de granit i merlet gibelins sota dels quals repiquen els tambors, produint un tabustol que ensordeix aquelles paraules que no ens deixen pronunciar.
Davant les portes de les muralles sonen les trompetes entonant epinicis exaltats que ens impedeixen escoltar la música de la aurora.
El límit fronterer separa els dogmes d’ambdós costats del desert, entre les sorres abrasadores, els miratges donen vida als escorpins. El desert és una frontera extensa de desraó i d’escurçons.
Francesc Cornadó
Felicitats
La Frontera
no és un petit llibre
Salut
Francesc Cornadó