La mar, en retirar la seva escuma, lliscant sobre segles d’impaciència, ha mostrat el cantell de les pedres en una amenaça eterna. Les aigües han cargolat records d’immensitat, d’espais immaculats, de llargues hores sota un silenci absolut. I han nascut els prats, oceans de verd, com un sol color repetit a l’infinit amb degradació de tons.
[@more@]
La primavera és a punt d’esclafir, com una gla, empesa per l’escalfor dels cossos encara innocents. Enllà, l’evocació del sol, i de deserts on els còdols adopten formes de presència atzarosa, precipita l’enfonsament en la calma de les coves de la infantesa. Hi he somiat, a recer dels odis primerencs, a l’aguait de les passions que no gosen revelar-se, a l’espera de la carícia en forma de presència femenina. La primera noia que t’ensenya a mirar. I la mirada és angoixa, la lentitud d’aquest esguard que voldria perdre’s a l’infinit i, alhora, clavar la seva eterna sageta al fons de la pell blanca que tremola com una pàgina a punt de ser maculada per la lletra necessària. Amagat en coves llunyanes, escrivia les primeres paraules d’una joventut inventada: el primer nom de goig, el primer bes, el primer gest que trenca una eternitat de silencis per instaurar el crit com a únic desig, i els gemecs esdevenen punts suspensius d’un text a penes imaginat. Era la poesia del teu cos, l’aprenentatge d’una geografia sensual que memoritzava cada plec d’un paisatge misteriós. Em sentia com un peix nedant entre verds lluminosos, per un mar sense esculls on el buit em forçava a pensar en mots capaços de mantenir viva la teva imatge. T’hauria desitjat rere plantes verticals, enmig de bombolles, semblant una sirena perduda en un oceà de dubtes. Però encara trigaries a aparèixer, i la meva vida seria un seguit d’equivocacions. Sota les màscares de l’amor hi viuria la por de la solitud, i la desídia. Quants noms, que ara no cal recordar, per crear –no l’absolut, inabastable– sinó tan sols la serenor! Cada petja, com una engruna d’amor, crea el fòssil d’on naixerà la nova passió!
