Jo sóc en Salvador Romà de Vill. Els meus camins no queden enlluernats pels focus de les modes, ni per les batalles de crítics i literats. La meva lletra s’escampa per les venes dels rius, com una lava que cap passió mai no endureix. Així que deixeu-me dir alguna cosa, ara que puc, ara que la “meva” història ha estat disseminada, entre imatges i barrinades. Blanc i negre, parell i senar: el doble obsessiona el poeta. Sobretot la construcció del camí que mena a la superació de les diferències. L’encontre, d’alguna manera. La superació dels contraris: aquell punt on s’esborren totes les oposicions. Les dictadures han cercat, d’una manera totalment diferent, la superació dels contraris: aniquilant qualsevol oposició. Les dictadures polítiques i també les poètiques. En aquest llibre es tracta de multiplicar les oposicions per cercar el punt d’entesa. El que més espanta els dèspotes de tota mena és la confusió genèrica, la hibridació de les formes, la impossibilitat, per als censors, de classificar, de posar etiquetes, d’entendre des d’un prisma convencional, seguint una tradició clara. De tradicions, però, n’hi ha moltes: aquí s’expliciten les que s’han nodrit de la modernitat poètica a l’època dels simbolisme francès (finals del XIX) i de la poesia catalana, de Foix a Palau i Fabre, passant per l’oblidat Agustí Bartra. El verset i el poema en prosa. La reivindicació poètica i l’amorosa. La confluència i la ruptura. Jo, aquí, tan sols sóc una imatge, perdut en una selva d’imatges antagòniques, una metàfora que ha fugit cap a les muntanyes salvadorenques on s’escriuen altres combats. Ara, però, em toca parlar, tot i no ser res més que un personatge. Ja fa temps que vaig deixar aquest món de les representacions i de les realitats. Més que mai m’he convertit en un nom a la recerca d’un món. Vull deixar clar que no he pretès salvar ningú ni res. Els autèntics sal
[@more@]
