Meschonnic i la traducció

Meschonnic parla de traducció i de poètica de la traducció des dels anys 70. De fet, hi ha dedicat uns quants llibres i en particular la seva obra magna, Poétique du traduire, del 1999, on atacava tots els tòpics que circulen al voltant de la idea de traduir: la fidelitat, allò impossible de traduir, la invisibilitat del traductor…, i aquest últim Ethique et politique du traduire del 2007. Però la reflexió sobre la traducció s’emmarca en una reflexió més global que ell anomena la poètica i a partir de la noció de ritme que és la inscripció del subjecte en el conjunt de l’obra com a sistema de valors del llenguatge, a través del sentit. Això el porta a construir una ètica que s’inspira de l’ètica de la traducció de l’Antoine Berman, però la transforma per fer-ne una ètica del traduir, és a dir de l’acte; i alhora aquesta ètica s’oposa a l’ètica del traductor, creada per l’Anthony Pym, que plantejava la traducció com un acte de comunicació. La gran aportació de Meschonnic, crec jo, és haver situat el problema de la traducció en el conjunt de la teoria literària i lingüística. Per a ell, tot ve de la noció de discontinu creada pel platonisme i recuperada per l’estructuralisme: per a ell, no hi ha oposició entre forma i sentit, entre llengua i literatura, entre llengua i cultura, entre crítica i literatura, entre traduir i escriure. Només hi ha un text que ho engloba tot. Cal aprendre a escriure per aprendre a traduir. Un traductor que només és traductor no és sinó un introductor. Si la traducció d’un text és text és l’escriptura d’una lectura-escriptura, aventura personal i no pas transparència. Meschonnic s’oposa als que privilegien el text de partida com als qui pensen que és més important el text d’arribada. En definitiva, ni Berman ni Eco. Ni la lletra ni el sentit. Per a Meschonnic, la traducció és una activitat d’escriptura i és una activitat crítica. En aquest sentit pot estar molt a prop de Lawrence Venuti o de Gayatri Spivak, que proposen una ètica de la diferència cultural, com a relectura del que Berman anomenava “épreuve de l’étranger” (repte de l’estranger). En el sistema que Meschonnic ha construït, tot fa bloc, des dels llibres sobre poètica, als llibres més filosòfics, passant per la reflexió sobre la traducció. Perquè posa de manifest que la traducció és un revelador dels reptes del llenguatge. Un traductor, traduint, ens mostra quina concepció té de la llengua, de la literatura i, en definitiva, de la política. La traducció és un revelador del pensament del llenguatge i de la literatura. Pensar la traducció passa per fer la crítica del signe, del dualisme, de la separació entre contingut i forma, entre sentit i so i de la relació significant-significat, perquè al capdavall gairebé sempre s’acaba privilegiant el significat. És a dir que la poètica de Meschonnic construeix una política i una ètica perquè la literatura transforma el subjecte, el qui escriu i el qui llegeix. I aquesta transformació és el que dóna sentit a l’acte de traduir. Potser un “bon traductor literari” hauria de conèixer no només la llengua sinó la cultura, la literatura, les humanitats de les dues llengües sobre les que treballa. Ara que alguns pensen que traduir és innocent, i que per traduir només cal saber-ne (¿i què vol dir saber-ne?) la lectura de Meschonnic és essencial:  ens obliga a sortir dels nostres esquemes i anar a cercar tota mena de sabers més enllà de la nostra especialitat, sabent que per sota d’allò que traduïm hi ha la nostra manera d’entendre el món. Res innocent, doncs.

Tweet