Antonio Beneyto, com l’au fènix –o millor: com l’Ouroboros, serp que es mossega la cua i representa la regeneració perpetua–, no cessa de tornar a néixer en un moviment que suposa creació, sustentació i destrucció. És, sens dubte, un pintor-escriptor singular que, a partir dels ensenyaments del Postisme –primer moviment d’avantguarda a Espanya després de la Guerra Civil–, els porta al límit de les seves possibilitats estètiques i els transcendeix en una esplèndida antropofagia, en una permanent superació d’un mateix que el situa, en la dècada dels setanta del segle vint, en el “filopostisme”, amb Arrabal i A.F. Molina.
[@more@]
Antonio Beneyto, com l’au fènix –o millor: com l’Ouroboros, serp que es mossega la cua i representa la regeneració perpetua–, no cessa de tornar a néixer en un moviment que suposa creació, sustentació i destrucció. És, sens dubte, un pintor-escriptor singular que, a partir dels ensenyaments del Postisme –primer moviment d’avantguarda a Espanya després de la Guerra Civil–, els porta al límit de les seves possibilitats estètiques i els transcendeix en una esplèndida antropofagia, en una permanent superació d’un mateix que el situa, en la dècada dels setanta del segle vint, en el “filopostisme”, amb Arrabal i A.F. Molina.
Manxec de naixement, Albacete, i català d’adopció, Beneyto viu entre dues cultures, i també es nodreix d’una fonda passió per la literatura francesa. Passa la infantesa entre la seva ciutat natal i Alcoi (Alacant). Desembarca a Barcelona, des de Palma de Mallorca, el febrer de 1967 i ja s’instal·la definitivament a la ciutat comtal on viu i treballa.
Beneyto es pur moviment que, a la manera de l’espiral, torna una i altra vegada sobre les seves nombroses identitats sense mai fixar-les en un únic lloc que pogués tancar-lo. Beu de la set dels altres i s’alimenta de mots y dibuixos. En el seu espai vital aletegen les veus de Lautréamont, Alfred Jarry, Henri Michaux, Boris Vian, Julio Cortázar, Alejandra Pizarnik, Ramón Gómez de la Serna, Juan-Eduardo Cirlot o Joan Brossa.
La pàgina de la seva imaginació és una tela negra, com un homenatge a Goya, sobre la qual apareixen uns éssers entranyables que parlen a través dels seus propis textos. Éssers dobles que poblen tota l’obra de Beneyto, com referències als principis masculí i femení, al Yin i Yang, però en un principi amb rostre humà, amb perfils que es poden reconèixer, inscrits en un gènere bastant definit que es modificarà amb el pas dels anys, fins a deixar entreveure el monstre, l’híbrid, posant cara a cara l’home i l’animal, el tou i el dur…
A partir de 1980, els colors es tornen més vius, el verd imposa la seva estranyesa caracteritzant éssers arribats de no se sap on, éssers amb el cap ple de fal·lus, criatures al voltant de les quals volen mosques fàl·liques o ens que s’arrelen a la terra amb els mateixos sexes que semblen prolongacions secretes de cossos deformes. Els sexes es tornen lianes, arrels o tiges a mode de paròdia dels “pilars vivents” de Baudelaire que en Beneyto perden tota transcendència sagrada.
A poc a poc, els personatges de Beneyto deixen entreveure uns rostres extraterrestres, com si fossin divinitats del més enllà que, des de la llunyania, aporten a l’espectador tot un horitzó de fantasmes. El monstre s’amaga rere els cossos oberts oferint la negació de tota puresa, el cos i l’esperit es barregen i de l’amalgama sorgeixen sexes salvatges: són cossos on l’humà ja no és més que un record, la petja d’un passat llunyà.
Amb el temps, Beneyto mostra l’alliberament del cos, tant en la pintura com en l’escriptura. Allò dur reemplaçarà a poc a poc allò tou i el cos doble manifestarà una obsessió de l’erecció. La terra es farà més present: cos i paisatge es confondran. Aquesta presència del sexe es farà evident al començament del 2000 i el seu llibre Tiempo de Quimera, publicat el 2001, és en aquest sentit significatiu. Es tracta de 55 textos curts que conten una relació passional entre un home i una dona, en l’espai tancat d’una cambra. La tècnica literària de Beneyto és similar a la pictòrica, ambdues basades en la multiplicació dels punts de vista, diversificant els espais per a construir els contorns d’un erotisme festiu. Els cossos es fonen en el blau regnant, ja no són més que traços negres o blancs, una mena de vora que no limita res sinó que més aviat destaca els cossos del fons, com si una mà innocent hagués jugat a inscriure en el blau del cel, amb guix màgic, la presència d’un desig indestructible.
Amb Tiempo de Quimera, Beneyto estableix un univers de mots entre els que s’albiren algunes de les seves referències: el poeta austríac Georg Trakl, Gaston Bachelard (“la vida és la discontinuïtat dels actes”), Heidegger (“el blau és la llum que existeix a l’interior de la foscor”), Apollinaire (i les seves Onze Mil Vergues), Raymond Roussel, Marcel Duchamp, Josep Palau i Fabre, Leonora Carrington i Lautréamont.
L’escriptura crearà el cos, aquesta quimera que s’assembla al meravellós. La tela, blanca, és l’espai del palimpsest on es fonen la lletra i el color, la paraula i el traç. Per a Beneyto, crear el cos és posar-lo a distància mitjançant l’acte sexual i l’acte d’escriptura, ambdós d’igual importància, ja que suposen l’encontre únic de tots els cossos: real, imaginari i simbòlic, a través de l’expulsió: esperma, pintura o escriptura.
Pintura y escriptura conformen l’espai on es manifesta la tensió dels cossos, on s’imposa la violència de les ereccions, on desfila el sexe vist, descobert, ofert a l’espectador. És una escriptura visual del desig, quasi teatral, on els elements masculí i femení s’uneixen fins a crear amb la mirada de l’Altre la tercera persona que ja no és sexuada puix que tan sols pot ser imaginària. Així doncs, el lector participa en aquest joc de desaparició, d’obliteració, de supressió dels cossos reals; ell és qui controla, mitjançant aquest jo, el joc –la fricció– dels amants que inventen així l’androgin. El lector, amb la presència de la seva mirada en el text, sobre la tela, esdevé el monstre amb dos sexes.
Aleshores cal llegir la figura del doble com un enigma per a aquell que el percep. L’Altre, voyeur presoner dels extrems d’una passió obsessiva, pot escollir i orientar la seva mirada. En definitiva, ell és qui crea el sentit, en la tela o en la pàgina. Espectador del seu propi destí, la tercera persona, descrita com una mirada, evoca el lector que veu com el text desfila en imatges, com també l’observador que s’immisceix en el llenç omplint-lo de la seva no-presència. Aquest buit crea el cos imaginari pel qual s’obre l’espai plural del goig.
La sèrie de pintures negres, de 1986 i 1987, exposa aquesta mescla de membres, aquesta combinació d’òrgans, aquesta ramificació d’identitats on una cama és alhora un cos sencer, on els caps es multipliquen per a inventar un ésser impossible, més proper a la planta que a l’home.
Beneyto, doncs, evoca ereccions creadores que juguen amb l’híbrid, que transformen l’humà fins a portar-lo cap al vegetal o l’animal, com si Maldoror nasqués d’aquesta penombra. No digué Lautréamont, al començament del Cant IV de Els Cants de Maldoror: “És un home o una pedra o un arbre qui començarà el quart cant”?
Els personatges de Beneyto, en la majoria dels seus dibuixos, semblen desitjar adequar-se a l’espai exigu del paper o de la tela. Com la vida mateixa, els espais ens empresonen i per a sobreviure a la insignificança, a la pobresa intel·lectual, a la misèria dels actes quotidians el cos busca la seva extensió i es cargola fins a trobar la seva millor posició: la de l’espiral que permet crear l’infinit en un moviment incessant. És la posició fetal que suposa el desplegament posterior del cos que era a l’espera de la llum: cos corbat, encara sense una forma definida, encara projecte. I també és el desplegament d’un cos feliç, en simbiosi amb el cos de la mare, negat de felicitat, feliç cap endins.
El que fa de Beneyto un creador únic és aquesta concepció, diria patafísica, del cos que desemboca en un univers molt particular on els gèneres s’esborren, on els monstres s’humanitzen, on sempre apunta l’híbrid. Potser, els dibuixos de Beneyto permetin una lectura filosòfica, una reflexió sobre la impuresa. Ell és aquest animal híbrid, sense sexe o amb el sexe agressiu, exemple de la paradoxa, d’allò fortuït, tot ull, observador de les realitats inestables. Un cos vingut de fora i que cerca els seus germans. Però els cerca per a instaurar un projecte lúdic, una festa interminable de les pells, més enllà de les cel·les erigides per l’angoixa, la por o la fe cega.
Cada acte de Beneyto és un acte d’autofecundació que busca l’equilibri, com un poeta que sempre es mou entre dues aigües, a punt de caure al buit, desafiant la llei de la gravetat i les habituals mediocritats que ens animalitzen.
Alguns antropòlegs han volgut veure en el mite de la serp Ouroboros la separació entre la civilització i la barbàrie, indicant que les pràctiques de canibalisme situen el límit entre dos models socials i filosòfics. Però, certament, cal tractar aquest mite a partir de la imatge fantasmagòrica i veure en la serp que es menja a si mateixa una forma de perfecció que, contràriament al cercle, es pot obrir i tancar en qualsevol moment per deixar pas a l’exterior. El fantasma de l’autodeglutició, aplicat als cossos que es busquen, indica que la passió pot néixer de l’encontre, d’aquest altre que ens permet ser i realitzar allò que no seria possible aconseguir sense la seva presència.
Beneyto, amb els seus dibuixos, mostra la no-presència de l’humà, de l’anecdòtic, de la història personal que ell defuig o, en termes derridians, deconstrueix, apostant per una dissolució de l’ésser capaç d’inventar l’Altre, el cos imaginari que indica el lloc on el buit s’omple de sentit: “res no tindrà lloc llevat del lloc” (Mallarmé).
A partir del 2000, Beneyto reuneix totes les temàtiques precedents i les fon en l’ocre de la terra, separa els elements per a mostrar millor la complementarietat, deixa entreveure l’escletxa. La mirada crea una potencial unió dels contraris.
Els dibuixos de Beneyto, en aquesta figura d’autofel·lació perpetua, ensenyen que la forma també produeix plaer i que l’univers cap en l’espai reduït d’una pàgina. Amb els seus 69 models per a amar, Beneyto ens situa davant del mirall, i ja no sabem si som aquí o allà. Com Xuang-Tse que no sabia si ell havia somiat que era una papallona o si era la papallona qui havia somiat que era Xuang-Tse.
Així doncs Beneyto seria un pensador taoista?
Potser va somiar un dia que era Li Po i que, besant el reflex de la lluna en el llac, va pensar que abraçava l’infinit. En tot cas, l’Ouroboros planteja un viatge interminable vers un mateix, fins al centre d’un microcosmos que sense fi multiplicat representa el macrocosmos que no podem abastar. La bellesa neix d’aquesta voluntat de conèixer l’espai dels impossibles.
Sens dubte, Beneyto és un lliurepensador que proposa una nova raó, la del cos emancipat. El cos per a ell no pot ser una altra cosa que el lloc d’un goig antiautoritari.
