Setge! El llop pot tornar, rabiüt, tirà, agressiu, un negre estiu, ullant tifons sentimentals, sense escollir records severs. Solitari i impacient, tòtil, lliura altercats sovint, trifulgues sempre, en nits sàdiques, sexuals, sardòniques. Somia amb balmes socarrades sota ambients silents. Sap plorar, ranquejant, trobant tema, armant trames si intervenen nigromàntics sorruts. Surt tranquil, lliure, elegant. Terrible! És sensacional!
[@more@]
Lluca arbres somiadors, sent tantes sofrences, sonors sofismes sense esperança! Aixeca anhels, signa als socs sense evitar raigs sorprenents, solda argent transitori, inaugurant –transició obligada– ambients solius, sense elevar rancs, sense esprémer raons. Sagna, ambiciona ardus sacrificis, sortejant trampes, soliloquis, sortilegis… Sí, increïble element transgressor, recupera, amb boca animal, les sensacions secretes. Sap pidolar rialles, sap proposar rabioses solucions, sempre extravagants, sense esborrar res, saludant –tot tens sempre–, el lloc comú, únic coneixement total. Lloc comú, urbà, angoixós, salvatge. El llop parla amb bèsties semblants: “Sóc covard, diu, un nou ultratjador”. Ràpidament treu ulls sangonosos, sublims sols sota avencs sotmesos. Són negres, són nines submises, sorres sota abismes sense esperit, trinxets (sovint tallen), noves senyals. Si, hàbil, lluu un nou univers, si, impacient, treu un únic cascall, lladrant, tot té esperança. Altre és, segur. Riu, un nyu udolà amb bastant trempera al llac congelat. “Tens, salvatge, el limbe escarransit, tot trist, tot tou”, udolà amb basarda. Al llac començaren (nit tancada) a alenar roses silvestres sota arbres salins. Serien nous somnis? Serien noves subtileses? Sovint tenia ansietat. Terrible, el llop patia ansietat! Tots somreien. Ningú ordí –intel·ligent truc– cap poema. “Anem, mascles simpàtics, somiadors sense efervescent trauma”, argüí, indirecte, el llop potent. “Tenim moltes sorpreses!”, seguí. Imprecà, ara amb batuta, ara amb baladrera altivesa, ara amb belles sentències, soldats sensibles, sicaris solvents, solitaris sumptuosos. Sense evasives, sense estridències, sense enigmàtiques solucions. Sord, donà amistat, tragué esforços, sentí ímpetus sincers. Somià arxipèlags soterrats, solcs, serrats, sotracs, solsticis, sensacions sonores. Somià accions singulars. Simulà accidents. Senyalà altiplans. Sortí indemne, eufòric, corprès. Somià, ara, adés, sense evitar repeticions. Somià amb balenes solitàries. Somià amb búfals salvatges. Somià amb batallons sencers, sense excitar records. Sofrí i insultà. Amà, abandonat. Trist. Tot trist, tot tendre. Erm. Malaguanyat. Tu udoles: “Selva, actitud, doll: llop panteixant talment tirà ansiós, Sent, tanoca, animal lúbric, com miro on neixes. Si, inquiet, tenses sovint tota aspiració, oblida, ara, astúcies significatives. Somia, altiu, un nou ordre, espera amb bona aptitud dones salvatges. Sorteja, amic càndid, dots, secrets, silencis, Surt – tanta animadversió origines – sense elevar rialles. Somia, apressant terribles simfonies, Silenciant tardes senceres, sobreres, Sant tronat – tot trencat: tro orquestrat, tem més savieses. Sentències suades. Sintonies socarrimades. Sang greu, univers solitari imperant tan naturalment, treu ullals! Salva almenys setanta artistes simpatitzants, Signa armisticis, sense escriure èglogues sentimentals. Sofreix, xacal llargues sembrades, sol lent, tardes sensibles. Situacions servils, sofismes, sutzura. Apa, adéu!” Un nou univers saluda amb boniques salves. Sento on neixen nius solemnes, silencis sense edat. Tu unida als signes, sempre. Els sons signifiquen núvols sacsejats. Sord, darrere el llac començo oblidant trists sentiments. Sóc camí i il·lusió. Obtinc calor, refaig goigs silvestres, sense enamorar rocams. Somio: ontologia antiga, alliberat. Tu, única, arbores signes, secrets. Saps, sóc cavall llaurant temps. Solitari. Individu únic, carència amagada. Aprenc caminant. Tu udoles, sempre. Ets sal, lava, ardor, roc, corres sagnant – tu, ufana, arribes sola – amb bona anticipació. Oblida, amiga ansietat, treure els sabres. Somriu. Una altra ardor romp parets senceres. Sóc comú, únic coltell, llop pudent. Tot tira a amagar, rere els signes, semblances, siluetes. Si investigues, sorpresa! Arpegi, invenció original. Lectura arbitrària, arran nom, menteix, xec caduc, careta. Almenys, signatura asimètrica, arbres saltejats – signatures sense error? Ricar(d) Ripoll Llopis, Sitges, sense especificar res. Suposem març.
