PÀTRIA, pares, policia, partit, parella, promeses, puresa, perfecció…, els mots semblen organitzar-se entorn d’una putrefacció que ens empresona. Cada lletra té les seves paraules abjectes, però a la p n’hi trobo de més perilloses que evoquen, sense remissió, la pitjor de les condemnes: l’alienació. Car necessitem creure en unitats, en grans valors que, en principi, ens han d’ajudar, ens han d’agombolar i protegir, però que acaben passant-nos factura. Aquests valors ens forcen a defugir els actes més espontanis i ens adapten a unes formes acceptables dins del marc de la comunitat. Sovint ens són beneficiosos, en la mesura que ens controlen, i per tant ens impedeixen ser nosaltres, ser individus, portant-nos al terreny de l’oblit de la nostra particularitat. Aquest benefici, tanmateix, només alimenta la doxa, però no hem d’oblidar que viure dins del discurs oficial és més beneficiós (en el sentit global de “guany”) que no pas allunyar-se’n. Ara bé: tot guany crea una distància entre el que som i el que volem aparentar ser. El guany és el principi de l’alienació. Quan es doblen les p llavors es pot albirar amb més nitidesa el feixisme.
[@more@]
Quant a maldoror
Ricard Ripoll (Sueca, 1959). Coordinador del GRES (Grup de Recerca en Escriptures Subversives), adscrit al Departament de filologia francesa i romànica de la Universitat Autònoma de Barcelona. Professor Titular de Facultat la UAB en literatura francesa i en traducció literària.
Com a escriptor em situo en la línia de les escriptures de la modernitat, representades per la figura de Lautréamont, Rimbaud o Mallarmé. Faig una poesia que s’inscriu en la ficció, recuperant i transformant els elements biogràfics (una “fricció proètica”, adaptació de l’autoficció francesa):
Engrunes d’estels irats (1986),
De l’abrupte fins al cos (1987),
Els encontres fortuïts (Viena, 2001),
La memòria dels mots (3i4, 2003),
El cant del Salvador (Proa, 2006),
Les flors àrtiques (Columna, 2006),
La frontera (March Editor, 2008).
També he conreat la novel•la: L’espai dels impossibles (March Editor, 2005).
Com a traductor vaig fer la primera versió completa en català de l’obra d’Isidore Ducasse, comte de Lautréamont (Premi Cavall verd 2006), i vaig traduir la novel•la surrealista La llibertat o l’amor! de Robert Desnos. En breu es publicarà la traducció de El llenguatge Heidegger de Henri Meschonnic. També he traduït poetes catalans i valencians cap al francès (Susanna Rafart, David Jou, Antoni Albalat, Marisol González...).
He guanyat els premis de poesia “Alzina” i “Divendres Culturals” de Cerdanyola, “Joan Teixidor de prosa poètica” d’Olot, “Festa d’Elx”, “Parc Taulí” de Sabadell, “”Miquel de Palol” de Girona. Sóc Premi Cavall verd a la millor traducció poètica del 2005.
ricard.ripoll@uab.cat
Aquesta entrada ha esta publicada en Sense categoria. Afegeix a les adreces d'interès l'
enllaç permanent.
