Busco, d’alguna forma, l’ésser, però des de quin discurs, des de quin lloc? Intento pensar en aquest ésser que, a vegades, apareix amb paraules d’altres. Em veig des d’un indret que és pura il.lusió, però vull viure d’aquesta gran mentida i pensar que existeixo darrere dels miralls que em multipliquen. Em reconec sota unes màscares cada dia diferents. Escric -marca d’una possible identitat- la tensió. Visc entre una realitat que intenta representar-se i una ficció que nodreix qualsevol acte vital i qualsevol decisió capaç de modificar l’esdevenidor. Potser calgui entendre aquesta tensió com a resistència. I tota presència de l’Únic em crida a resistir. Totes les fronteres desperten en mi la visió del més enllà, de l’altra banda, d’aquest Altre que, massa sovint, oblido en mi. Resisteixo, doncs, aquí, amb un acte essencial: el de teixir fragments, el de crear distàncies que, a poc a poc, esdevindran lligams per a futures dissidències. Car ens cal unir el que sempre es separa pensant en combatre la Unitat des d’actes creadors. Resistir és l’acte essencial de la nostra vida. És un acte metafísic, gairebé egoïsta perquè no contempla cap projecte de solidaritat, però és un pas vers la consecució de possibles revolucions. I, sense un tarannà de resistència, l’objectiu revolucionari em causa pànic, car només puc acceptar l’organització d’un canvi rotund si sé que, en qualsevol moment, podré oposar-m’hi i, a la voluntat de la majoria, podré oposar la meva voluntat, encara que només sigui perquè consti un punt de resistència.
[@more@]
Quant a maldoror
Ricard Ripoll (Sueca, 1959). Coordinador del GRES (Grup de Recerca en Escriptures Subversives), adscrit al Departament de filologia francesa i romànica de la Universitat Autònoma de Barcelona. Professor Titular de Facultat la UAB en literatura francesa i en traducció literària.
Com a escriptor em situo en la línia de les escriptures de la modernitat, representades per la figura de Lautréamont, Rimbaud o Mallarmé. Faig una poesia que s’inscriu en la ficció, recuperant i transformant els elements biogràfics (una “fricció proètica”, adaptació de l’autoficció francesa):
Engrunes d’estels irats (1986),
De l’abrupte fins al cos (1987),
Els encontres fortuïts (Viena, 2001),
La memòria dels mots (3i4, 2003),
El cant del Salvador (Proa, 2006),
Les flors àrtiques (Columna, 2006),
La frontera (March Editor, 2008).
També he conreat la novel•la: L’espai dels impossibles (March Editor, 2005).
Com a traductor vaig fer la primera versió completa en català de l’obra d’Isidore Ducasse, comte de Lautréamont (Premi Cavall verd 2006), i vaig traduir la novel•la surrealista La llibertat o l’amor! de Robert Desnos. En breu es publicarà la traducció de El llenguatge Heidegger de Henri Meschonnic. També he traduït poetes catalans i valencians cap al francès (Susanna Rafart, David Jou, Antoni Albalat, Marisol González...).
He guanyat els premis de poesia “Alzina” i “Divendres Culturals” de Cerdanyola, “Joan Teixidor de prosa poètica” d’Olot, “Festa d’Elx”, “Parc Taulí” de Sabadell, “”Miquel de Palol” de Girona. Sóc Premi Cavall verd a la millor traducció poètica del 2005.
ricard.ripoll@uab.cat
Aquesta entrada ha esta publicada en Sense categoria. Afegeix a les adreces d'interès l'
enllaç permanent.
comk diria Cioran, paraules, paraules, parales