Ahir es va presentar el llibre de Vicenç Altaió i Claret Serrahima, La consola de Cadaqués o somnis d’un fill putatiu… al FAD. Es tracta d’un llibre magnífic en la forma i en el fons. Un llibre dels que ja no es fan, en la línia del surrealisme dels anys 1925, 1930, quan Miró pintava “El carnaval d’Arlequí” o quan Dalí col·laborava al “Chien andalou”. D’aquell surrealisme encara no contaminat per les polítiques del dia a dia que, més tard, vindrien a gangrenar els somnis llibertaris. I és un llibre que recupera, també, l’esperit situacionista del final dels anys 50, amb una construcció intel·ligent, i creativa, de l’espai textual. Fa goig veure com, enmig del marasme actual de la literatura catalana, algunes veus, més enllà de les anècdotes empobridores, cerquen la magnificència i el risc permanent. La força de l’escriptura i de la traça. L’Altaió descriu la força de la lletra que, en alguns noms d’escriptors francesos, els predestinava a passeigs d’alta volada: Artaud, Rimbaud, Lautréamont… són aus que penetren els horitzons i que van més enllà de les realitats immediates. Podríem afegir: Marcel Moreau, un dels escriptors més importants d’aquest segle passat i del l’actual, poc (re)conegut, un escriptor d’una tremenda potència, lliure en l’escriptura i en la vida, i, com no?, Palau i Fabre, la nostra au que ens mostra el veritable paradís: el de l’escriptura exigent, "ergòtica" (segons Laura Borràs, una de les presentadores del llibre de l’Altaió), allunyada de les escoletes que es barallen per imposar la mediocritat poètica, la cobejança i l’autoritarisme que els atorga el poder mediàtic.
[@more@]
Quant a maldoror
Ricard Ripoll (Sueca, 1959). Coordinador del GRES (Grup de Recerca en Escriptures Subversives), adscrit al Departament de filologia francesa i romànica de la Universitat Autònoma de Barcelona. Professor Titular de Facultat la UAB en literatura francesa i en traducció literària.
Com a escriptor em situo en la línia de les escriptures de la modernitat, representades per la figura de Lautréamont, Rimbaud o Mallarmé. Faig una poesia que s’inscriu en la ficció, recuperant i transformant els elements biogràfics (una “fricció proètica”, adaptació de l’autoficció francesa):
Engrunes d’estels irats (1986),
De l’abrupte fins al cos (1987),
Els encontres fortuïts (Viena, 2001),
La memòria dels mots (3i4, 2003),
El cant del Salvador (Proa, 2006),
Les flors àrtiques (Columna, 2006),
La frontera (March Editor, 2008).
També he conreat la novel•la: L’espai dels impossibles (March Editor, 2005).
Com a traductor vaig fer la primera versió completa en català de l’obra d’Isidore Ducasse, comte de Lautréamont (Premi Cavall verd 2006), i vaig traduir la novel•la surrealista La llibertat o l’amor! de Robert Desnos. En breu es publicarà la traducció de El llenguatge Heidegger de Henri Meschonnic. També he traduït poetes catalans i valencians cap al francès (Susanna Rafart, David Jou, Antoni Albalat, Marisol González...).
He guanyat els premis de poesia “Alzina” i “Divendres Culturals” de Cerdanyola, “Joan Teixidor de prosa poètica” d’Olot, “Festa d’Elx”, “Parc Taulí” de Sabadell, “”Miquel de Palol” de Girona. Sóc Premi Cavall verd a la millor traducció poètica del 2005.
ricard.ripoll@uab.cat
Aquesta entrada ha esta publicada en Sense categoria. Afegeix a les adreces d'interès l'
enllaç permanent.
N’he escrit una (humil) ressenya per a http://www.noemibages.cat (dins de l’apartat «L’autor convidat»)