Tannhaüser al Liceu

Publicat el 2 abril 2008 per maldoror
Dilluns passat, vaig assistir a la versió de Robert Carsen del "Tannhäuser", de Richard Wagner. Es tracta d’una versió actualitzada que canvia substancialment el “tema” de l’obra, però que li dóna una més gran actualitat, i potser, fins i tot, una major força comunicativa. El que era un poeta esdevé aquí un pintor i es debat la posició de l’artista a la societat. El final també canvia ja que Tannhaüser, que dubta entre esperit i carn, en la versió original acaba triant l’infern, és a dir la carn. En la versió de Carsen, l’heroi no ha de triar perquè al final l’esperit (representat pel personatge de Elisabeth i la carn representada per Venus) s’acaben fusionant i l’artista acaba imposant el seu art. Robert Carsen ja va dividir el públic quan va presentar aquesta versió a Tòquio i París. I vaig sentir gent del Liceu molt crítica. De fet, la confrontació de valors és part d’aquesta versió que proposa que l’artista s’enfronti als espectadors, xoqui amb el seu públic. Perquè un vertader creador sempre va a contra corrent. Llàstima que el dia que hi vaig anar, Peter Seiffert no va poder representar el paper de Tannhaüser per culpa d’una bronquitis. Cal dir, però, que Petra Maria Schnitzer, esposa de Seiffert a la vida real, en el paper d’Elisabeth estava grandiosa.

Quant a maldoror

Ricard Ripoll (Sueca, 1959). Coordinador del GRES (Grup de Recerca en Escriptures Subversives), adscrit al Departament de filologia francesa i romànica de la Universitat Autònoma de Barcelona. Professor Titular de Facultat la UAB en literatura francesa i en traducció literària. Com a escriptor em situo en la línia de les escriptures de la modernitat, representades per la figura de Lautréamont, Rimbaud o Mallarmé. Faig una poesia que s’inscriu en la ficció, recuperant i transformant els elements biogràfics (una “fricció proètica”, adaptació de l’autoficció francesa): Engrunes d’estels irats (1986), De l’abrupte fins al cos (1987), Els encontres fortuïts (Viena, 2001), La memòria dels mots (3i4, 2003), El cant del Salvador (Proa, 2006), Les flors àrtiques (Columna, 2006), La frontera (March Editor, 2008). També he conreat la novel•la: L’espai dels impossibles (March Editor, 2005). Com a traductor vaig fer la primera versió completa en català de l’obra d’Isidore Ducasse, comte de Lautréamont (Premi Cavall verd 2006), i vaig traduir la novel•la surrealista La llibertat o l’amor! de Robert Desnos. En breu es publicarà la traducció de El llenguatge Heidegger de Henri Meschonnic. També he traduït poetes catalans i valencians cap al francès (Susanna Rafart, David Jou, Antoni Albalat, Marisol González...). He guanyat els premis de poesia “Alzina” i “Divendres Culturals” de Cerdanyola, “Joan Teixidor de prosa poètica” d’Olot, “Festa d’Elx”, “Parc Taulí” de Sabadell, “”Miquel de Palol” de Girona. Sóc Premi Cavall verd a la millor traducció poètica del 2005. ricard.ripoll@uab.cat
Aquesta entrada ha esta publicada en Sense categoria. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.