Enderroc i reconstrucció, de Carles Hac Mor

Voldria remuntar el temps i cercar en el passat una figura que, crec, s’ajusta al perfil d’en Carles o, si més no, a la meva visió d’en Carles Hac Mor i aquesta figura, com no, la trobaríem en la literatura medieval francesa. Es tracta d’un personatge ben peculiar: PANTHAGRUEL, una mena de dimoniet que apareix al Misteri de les Actes dels Apòstols de Arnoul Gréban i que Rabelais, més tard, recuperarà per fer-ne el rei dels dipsodes, paraula que en grec significa "assedegat", "alterat". Pantagruel és aquell que provoca la set, que dóna ganes de beure, és clar, de manera metafòrica, és a dir que incita a saber, a voler saber-ne més. Els textos d’en Carles Hac Mor tenen aquesta particularitat: llegint-los un té cada cop més set, més ganes d’anar enllà, i cada cop se sent més alterat, modificat, canviat en la seva manera d’ésser, de pensar, de llegir, trastornat. I això passa, també, amb aquest darrer llibre, Enderroc i reconstrucció (Arola), que per a mi és una mena de circuit o més bé de ciutat que construeix la seva geografia a mesura que crea les condicions per al curtcircuit del pensament, o no. El que a mi m’enlluerna és aquesta xarxa de connexions que permet passar de la literatura a la pintura, de la reflexió a la ficció, de la ironia a l’anècdota inversemblant, de la vida a la creació, o a la inversa, i tot això de manera ordenada. I dic ordenada en el sentit més àcrata del terme, en el sentit que li donava l’admirat Léo Ferré, quan deia que “Le désordre, c’est l’ordre moins le pouvoir!”. L’escriptura de l’Hac Mor, com ho vaig dir de la de Lautréamont, és una escriptura antiautoritària. Que no rep ordres, que no sap res d’ordres morals, ni d’ordres de batalla, ni d’ordres militars, que prefereix l’ordre de la nit a l’ordre del dia, quan aquest significa paraula buida, una escriptura que cala ben endins, que proclama la subversió ubuesca, que no és sinó una permanent recomposició de lloc, una negació de la negació.

 

Em va costar força apropar-me a l’autor Hac Mor, que jo veia, abans de conèixer-lo, com una mena de reencarnació de Tristan Tzara, o de l’Arthur Cravan, una mena de Baudelaire que s’hagués empassat l’obra completa de Sollers, així, contra la cronologia, l’Hac Mor em portava a les meves obsessions literàries. I aquella lletra, la HAC, m’obsessionava molt particularment. Perquè la passava pel francès: era una HACHE, la destral que podia tallar el coll que Apollinaire evocava al poema “Zone”: Soleil cou coupé. Jo llegia Carles Hac Mor com “Car les haches meurent”, perquè moren les destrals. Però la HAC també era el poema de Rimbaud a les Il·luminacions, H: aquell text que diu que “totes les monstruositats violen els gestos de l’Hortènsia” i que acabava dient “trobeu Hortènsia”. Era l’escriptura enigma que em feia pensar en l’home enigmàtic de Baudelaire que aprecia els núvols que passen, el trànsit, i que era per sempre més un estranger. Jo em veia com un estranger, sense arrels, i cercava en la literatura catalana els motius que m’havien fet estimar la literatura francesa. I vaig descobrir en els textos de l’Hac Mor aquell batec més propi de Rimbaud, de fet, que de Baudelaire, perquè quan Baudelaire proposa l’embriagament com a solució enfront de l’esplín encara pensa en un embriagament molt metafísic. Rimbaud, ell, proposarà el viatge del “vaixell ebri”, una dissolució total de l’ésser, un mena de retorn al Rabelais més festiu on el vi és saviesa, on el text és cos. Aquesta presència corporal en Enderroc i reconstrucció em remet a l’escriptura textual de Sollers, dels anys 70, que va escriure un llibre de títo H, on imperava aquesta materialitat del gest d’escriure, i al mateix temps aquest llibre d’en Carles dibuixa una geografia personal amb la qual em puc sentir solidari, perquè és una mena d’assaig autoficcional, creació d’un territori que esborra fronteres genèriques. Aquesta és l’escriptura que a mi m’agrada, la que es pensa a partir de la seva materialitat. Aquella que té el caràcter d’“escriptura fugissera de porta en porta”, com la va definir Eduard Escoffet. És també l’escriptura d’en Vicenç Altaió, d’en Josep Palàcios, de l’Arnau Pons per parlar de tres autors molt diferents, de generacions diferents, de tres àmbits distints, però que tenen en comú aquesta radicalitat del mot. I és el cas d’en Carles Hac Mor. Aquesta fugida és la fugida del sentit i en Carles ho ha repetit a bastament: és quan no vull dir res que dic més coses. El sentit sempre és enllà. L’anem construint, i se’ns fa escàpol. I gràcies. Perquè quan algú pretén abastar-lo, el sentit, més val tirar cap a un altre lloc. Fa uns anys, en un article a l’Avui, ell escrivia: “En literatura, com en tot, cadascú raona segons els seus interessos i desinteressos; i això, a més de lògic, és bo per a les poesies, per a les crítiques, per a la cultura -ai, què dic ara!-, per a les cultures. Eliminem els singulars a fi que, paradoxalment, emergeixin els individus.” L’escriptura d’en Carles és l’exemple d’un fet excepcional, és l’evidència que la ciència de les solucions imaginàries, aquella ciència de les excepcions d’Alfred Jarry, ha trobat un terreny propici. I això explica que, de seguida, des del primer dia, en Carles i jo vam connectar, perquè la seva geografia m’era familiar, i en aquest llibre que ara es presenta hi apareixen tots aquells accidents de la literatura francesa que també a mi em van colpir: Lautréamont, Rimbaud, Ubu, Proust, Artaud, i els accidents, vull dir les excepcions, del món de l’art, com Tàpies, Guinovart, Bartolozzi… i també em podria referir al món del cinema, al de la cançó, a qualsevol àmbit, el món d’en Carles és un món que m’interessa, que em parla, de la patafísica al situacionisme, de la il·legibilitat al no-res. Cada cop que em trobo amb l’escriptura d’en Carles Hac Mor tinc set, vull saber-ne més i això me’l torna més entranyable. Enderroc i reconstrucció és un llibre entranyable, viu, perspicaç, àgil, un recorregut per paisatges que van creant el sentit, la direcció i alhora la significació, i que tot seguit els crema per fer net i deixar-nos l’horitzó a l’abast de la mà.